El paper de l’exèrcit a Egipte

Amb l'enderrocament del rei Faruk I l'any 1952, la institució castrense es va convertir en un actor central de la política del país àrab. D’aleshores ençà el destí dels egipcis sempre ha estat en mans dels generals. En un context de mobilitzacions, assemblea constituent i eleccions presidencials, amb una situació econòmica i social que no para de degradar-se, en vista de la deriva del govern dels Germans Musulmans i de l’augment de la inseguretat, l’exèrcit, dirigit per Abdel Fatah al-Sissi, enderroca Mohamed Mursi i torna a agafar el comandament.

Apartados xeográficos Oriente Medio
Idiomas Catalán

Amb l'enderrocament del rei Faruk I l'any 1952, la institució castrense es va convertir en un actor central de la política del país àrab. D’aleshores ençà el destí dels egipcis sempre ha estat en mans dels generals. En un context de mobilitzacions, assemblea constituent i eleccions presidencials, amb una situació econòmica i social que no para de degradar-se, en vista de la deriva del govern dels Germans Musulmans i de l’augment de la inseguretat, l’exèrcit, dirigit per Abdel Fatah al-Sissi, enderroca Mohamed Mursi i torna a agafar el comandament.

La fi de la monarquia a Egipte és obra d’un grup d’oficials units per les armes, però també pels llaços familiars i d’amistat, que van entrar a la carrera militar a mitjan anys trenta del segle passat. Després d’haver patit una derrota severa a Palestina, aquests van formar una organització secreta en el si de l’exèrcit, l’organització dels oficials lliures, que en el moment de la “revolució” comprèn uns tres-cents cinquanta homes dirigits per un consell executiu d’una desena de persones. Els “oficials lliures” ja no toleren la situació del país: compromès imprudentment per la monarquia a Palestina, humiliat per l’ocupació de la zona del canal de Suez pel Regne Unit i impossibilitat per unir la vall del Nil, desmoralitzat per la corrupció del seu líder i el comportament inadequat d’una classe dirigent solidària d’interessos estrangers, en un context de fort creixement demogràfic i crisi econòmica.

El 23 de juliol de 1952, els “oficials lliures”, entre els quals hi ha Gamal Abdel Nasser i Anwar al-Sadat, enderroquen el govern de Halaili Pacha. Tres dies després, el rei Faruk I, nomenat sobirà el 1937, abdica en el seu fill Fuad, de pocs mesos, i s’exilia a Itàlia. Se succeeixen les purgues en la institució castrense i en la classe política fins que el 7 de setembre el cap major de l’exèrcit, Mohamed Naguib, succeeix al capdavant del govern qui havia estat designat primer ministre transitori, Ali Maher. Revestit de plens poders, el nou líder de l’executiu eradica els partits polítics. El 18 de juny de 1953, Egipte proclama la república, posa fi al règim monàrquic i Naguib n’és el primer president. Aquest, però, no serà cap de l’estat gaire temps. El 1954 es produeix la seva sortida davant l’auge de Gamal Abdel Nasser, que ràpidament es converteix en l’encarnació de la revolució egípcia, una figura cabdal del panarabisme i un dels líders del grup dels països no alineats.

La popularitat imparable de Nasser

El fracàs de la intervenció francobritànica a Suez el 1956 augmenta el prestigi de Nasser entre els països colonitzats. El febrer de 1958, Egipte estableix amb Síria un tractat d’unió com a primer pas cap a una federació més àmplia que englobi tots els estats àrabs. Poc després el Iemen s’uneix a aquesta federació, però conserva tota la seva autonomia per a la gestió dels afers interns del país. Tot i el fracàs del projecte federador, la popularitat i la influència de Nasser i de l’exèrcit no paren de créixer. I això malgrat la derrota infligida per Israel a les hosts àrabs durant la guerra dels Sis Dies, el 1967. Durant tots aquests anys, sota la batuta d’Abdel Nasser, l’exèrcit es va consolidant com un actor fonamental i ineludible d’Egipte. En morir el carismàtic líder a causa d’una crisi cardíaca el 28 de setembre de 1970, Anwar al-Sadat, fins aleshores vicepresident, agafa les regnes del país. El nou president és confirmat a través d’un referèndum popular el 15 d’octubre de 1970.

L’arribada de Hosni Mubàrak a la presidència

El 6 d’octubre de 1981, al-Sadat és abatut per un comando de fonamentalistes musulmans durant una desfilada militar al Caire. L’actitud conciliadora amb els Estats Units i Israel li comporta l’hostilitat de l’integrisme islàmic, sector contra el qual havia posat en marxa una dura repressió. Un altre militar, el número dos d’al-Sadat, Hosni Mubàrak, és ascendit a la presidència, una elecció aprovada de forma unànime a través d’una consulta el 13 d’octubre. Mubàrak manté la línia del seu predecessor a nivell internacional i es multipliquen les pressions per instaurar un sistema democràtic. Els atemptats islamistes a partir de 1990 ofereixen l’oportunitat d’alentir el procés i reforçar els serveis de seguretat. Així i tot, la insistència interior i exterior fan que el president proposi una reforma constitucional que permet -no sense importants restriccions- la participació de diversos candidats a les eleccions presidencials del 7 de setembre de 2005. Després d’un escrutini controvertit, “fraudulent” segons alguns, Mubàrak és reelegit per a un sisè mandat consecutiu amb un 88,6% dels vots.

La primavera àrab egípcia

El 2011 un nou context alimenta el descontent dels egipcis. La delicada situació econòmica i l’enderrocament del president tunisià, Zine al-Abidine Ben Ali, animen els contestataris, que protagonitzen manifestacions multitudinàries amb l’epicentre a la plaça Tahrir de la capital. Els manifestants reclamen reformes democràtiques, la fi de la corrupció i que el president se’n vagi. Mubàrak acaba dissolent el govern, nomena un vicepresident i anuncia que no es presentarà a una nova reelecció. Les mobilitzacions no s’aturen i l’11 de febrer el cap d’estat dimiteix. L’exèrcit s’ofereix com a garant de la transició i es compromet a deixar el poder en mans dels civils. Al capdavant del país, el Consell Suprem de les Forces Armades, encapçalat pel poderós mariscal Mohamed Hussein Tantawi. En un context de mobilitzacions, assemblea constituent i eleccions presidencials, amb una situació econòmica i social que no para de degradar-se, en vista de la deriva del govern dels Germans Musulmans i de l’augment de la inseguretat, l’exèrcit, dirigit per Abdel Fatah al-Sissi, enderroca Mohamed Mursi i torna a agafar el comandament.